Som allò que fem

Ens relacionem en un món d’imatges i paraules.

El llenguatge és sempre equívoc, i interpretatiu, cadascú entén coses diferents.

Veiem i escoltem el que podem i necessitem per recuperar la sensació que tenim futur.

Des de la nostra primera existència ens «sotmetem» per poder humanitzar-nos, als nostres pares per no perdre el seu amor, als nostres mestres perquè ens vegin, als nostres respectius caps perquè ens reconeguin, cedim part del nostre potencial per ser protegits, alimentats i estimats, lliurem part de la nostra responsabilitat a canvi de seguretat.

Quan les creences en què fonamentàvem la nostra seguretat trontollen i se’ns mostren com un miratge on ja no ens reconeixem, tenim necessitat de buscar responsables fora de nosaltres, així hem estat criats i així hem après a fer-nos més irresponsables de nosaltres mateixos.

Hem lliurat part de la nostra capacitat per transformar i transformar-nos a canvi de seguretat i quan no rebem el que necessitem o ens sentim manipulats i enganyats, orfes de representació, necessitem trobar explicacions i posar cara als seus responsables.

El mirall ens ofereix una primera cara, la nostra. Assumir aquesta evidència ens fa recuperar la dignitat per demanar que es facin responsables aquells qui amb les paraules van construir somnis comuns i amb els seus fets ens van mostrar el seu engany irresponsable.

Necessitem responsables per obrir noves possibilitats, assumint la nostra pròpia responsabilitat podem construir futurs des del nostre FER, des de les nostres fortaleses, exercint el dret a existir i a conviure com a éssers socials, que ens reconeixem relacionant-nos, des de la diferència i la diversitat.

Amb les paraules construïm realitats i amb el FER fem possible allò que amb la paraula hem creat.

Necessitem creure i confiar en la paraula i assumir la responsabilitat d’allò que FEM, per conservar l’essència d’allò que és humà.

Convivim amb massa animals irresponsables. Necessitem humanitzar la convivència.