El passat dia 25 de gener, conjuntament amb la psicooncòloga Eva Juan a l’espai YesOuiSi dirigit per Miriam Subirana, vam tenir una conversa sobre com positivar les emocions negatives.
Entre molts dels temes conversats entre els assistents va aparèixer la vulnerabilitat.
La vulnerabilitat com la sensació de poder ser danyat o ferit, de sentir els límits, de viure la nostra fragilitat.
Compartim en la conversa experiències personals en què un fet vital (accident, malaltia, pèrdua …) ens feia trobar-nos amb la vulnerabilitat i que amb ella anàvem aprenent a descobrir la nostra força.
Com el revers d’una mateixa existència, som les dues coses fortes i vulnerables, i sense atrevir-nos a descobrir la nostra fragilitat, les nostres fortaleses no s’expressen en tot el seu potencial.
La tristesa com una de les emocions en què pot balancejar-se la vulnerabilitat, pot ser el temps d’inacció necessari per prendre una decisió, canviar una creença que ens ha sostingut o modificar una forma de viure i conviure que ens entristeix.
L’endemà d’aquest espai de conversa, una persona que va estar participant, ens va enviar aquest poema que comparteixo, on mostra la força de la vulnerabilitat.
Gràcias Alexandra.
Quan sembla que tot cau,
quan el cansament t’esgota encara més del que creies possible,
quan res sembla allò que tu creies que era,
quan la tristesa apareix per la finestra dels teus ulls
sense que puguis amagar-la,
la vulnerabilitat arriba i t’abraça
i també és ella la que et diu
«aquí segueixes amb mi
com és costum
aprenent de mi,
caminant camí
i sabent que sóc
el meu mateix revers,
allò que llaures a través meu,
la confiança.
No cal que fugis de mi
acompanya’m amablement
i podràs veure que la terra
que sents perdre sota els teus peus
no és més que un camí que segueix
per noves sendes
i un camí on conèixer
nous colors del meu revers»
Alexandra Farbiarz Mas