Viure ens mostra diàriament una evidència, que els humans som diferents, que les espècies són diverses i que convivim entre múltiples creences, sentiments i, pensars.
La relació amb els altres, és un acte que es fonamenta en veure l’altre i acceptar la seva diversitat i diferència, condició necessària per poder conviure.
El llenguatge ens permet narrar el que som i definir els altres, i els altres ens van definint a nosaltres, construint una identitat personal i col·lectiva que ens facilita o limita el nostre fer, creant condicions per a la trobada o el desencontre.
Narrem el que per a nosaltres és real, definim allò convenient o inconvenient, creïble o increïble, propi o aliè i des d’aquesta subjectivitat definim als altres, amb el risc de quedar atrapats en les nostres creences i certeses que ens donen identitat.
Podem definir el que som per negació o per ressonància amb l’altre o podem definir-nos per la nostra capacitat de fer i compartir.
Vivim en constant interdependència, es pot negar a l’altre, dominant-lo o destruint-lo però no es pot dominar les identitats diverses que són consubstancials amb la vida.
Reconèixer l’altre implica escoltar i conversar per crear, enfortir o restablir vincles, des de la inclusió de pensaments, sentiments i acció, creant consensos que ens permeten actuar junts, reconeixent i legitimant la diferència de l’altre.
Sense aquesta legitimitat, no es pot arribar a consensos ni es poden complir els possibles acords ja que aquests es construeixen des de peticions i ofertes que no es consideren legítimes, ja que la relació s’estableix des de la negació de la identitat de l’altre.
Sense escolta i reconeixement neguem la nostra condició d’humans legítimament diversos.