La innovació és l’estat adaptatiu que permet assegurar la supervivència i la convivència. No és un estat excepcional resultat d’un moment inspirat, màgic, atzarós… És l’EVOLUCIÓ RESPONSABLE, que s’explica tot seguit.
- EVOLUCIÓ que genera l’experiència diària i les necessitats que la pròpia experiència demanda.
En l’entorn social en què vivim, la rapidesa en que passen les coses augmenta i la incertesa en front el que passarà és cada vegada més gran.
La resposta que donem usualment a la incertesa és la complexitat. Encara que el recomanable seria que fos la simplicitat. Però això implicaria renunciar a moltes coses que creiem que són imprescindibles perquè ja les hem incorporat a la nostra manera de viure la quotidianitat.
- RESPONSABLE, perquè és donar resposta a allò que ens crea tensió, a allò que ens confronta com a inadequat per a seguir sentint-nos segurs.
Les certeses que ens donaven seguretat canvien i apareix la urgència de tornar a construir noves certeses sobre les coses, els fets i nosaltres mateixos. Ens cal adaptar-nos per a poder conservar allò que fins ara ens ha permès preservar la capacitat de seguir aprenent i conviure.
Si la innovació és l’evolució responsable, quines són les conseqüències de la no-resposta davant la insistència de la pròpia experiència i de la demanda recorrent d’aquells que ens envolten? ÉS fàcil: la INVOLUCIÓ IRRESPONSABLE.
- INVOLUCIÓ, perquè no donar resposta no és innocu. Moltes vegades neguem la necessitat de donar-la i ens construïm la il·lusió de que no és necessària i que pot alterar massa el sistema de certeses i seguretats que ens permet mantenir l’harmonia, encara que sentim de forma preocupant que és una falsa harmonia.
- IRRESPONSABLE, perquè no hi donem resposta. Perquè no responem a allò que se’ns presenta com a evident i la comprensió dels fets ens indica una necessitat d’actuar.
En l’àmbit de l’Educació, les evidències de l’experiència i la seva comprensió ens diuen que els humans configurem el nostre caràcter i personalitat entre els 0 i els 6 anys; que la nostra capacitat d’atenció és limitada; que, per aprendre, cal construir relacions i vincles significatius; que les fortaleses són la clau que ens permet obrir les nostres potencialitats; que la paraula i la construcció de narracions ens amplien llenguatges i capacitat de comprensió; que la diversitat i la variabilitat en formes de fer i de ser fan sostenibles les comunitats, entre moltes altres coses.
Innovar en Educació és posar educadors amb molta experiència i bons sous a construir les bases del sentir i el pensar dels nens i nenes en convivència; a fer que les aules siguin llocs segurs on es pugui gaudir el goig intel·lectual d’aprendre, en moviment, veient-nos els uns als altres, podent narrar i explicar connectant experiències i sabers diferents; poder mostrar tot allò que sabem explicant-ho, deixant de respondre un munt de preguntes de tipus test, com si la vida, a cada pregunta que se’ns presenta, tingués una única resposta possible.
Innovar en Educació és valorar les fortaleses de cada nen i jove i, des d’aquestes, ampliar allò que es pugui ampliar o millorar.
Innovar en Educació és viure la diversitat biològica de la natura i, en conseqüència, educar éssers humans diversos que viuen en entorns en què les coses són probables, deixant de treballar per homogeneïtzar currículums, com si els humans fóssim homogenis.
És trobar allò comú d’allò diferent; és compartir processos vitals i pensar en múltiples dimensions. La realitat és complexa i la mirada i el pensament que permeten comprendre-la són globals i sistèmiques.
És fer que els joves puguin gaudir de l’acte de descobrir, deixant d’estar pendents d’assolir una nota que els permeti accedir a donar el millor de sí mateixos. I que, en arribar a la universitat, els rebin educadors que els provoquin i els sedueixin per a potenciar el seu frescor, que els mirin als ulls i que sentin que estan a l’aula amb ells perquè volen compartir i aportar junts nous coneixements que permetin millorar la qualitat de vida de la comunitat en la que es van criar, fent el propi camí curricular per a fer-ho possible.
I és fer que, quan arribin al món laboral, puguin equilibrar el seu temps professional i personal, deixant de ser considerats per les hores de presència física, encara que la seva productivitat decaigui per causa de la manca d’atenció. Que hi hagi espais on aportar, deixant d’obeir estratègies en les que no s’han pogut vincular ni aportar ni la seva passió ni el seu saber. És poder ser únics, expressant el seu talent sense ser refusats per no ser iguals a aquells que els han contractat, els quals segueixen creient que l’homogeneïtat és més còmoda de gestionar, tot i que intueixen que la variabilitat és la que pot assegurar el futur i que una organització on tots saben el mateix i tots no saben el mateix, no és sostenible.
Innovar és donar resposta trencant l’individualisme i conviure, fent de la comunitat un lloc on conèixer i reconèixer-se mútuament. Participar d’allò comú, fent que les coses siguin possibles, co-responsabilitzant-se d’allò que és públic, comprometent-se més enllà de nosaltres mateixos.
Sabem tot això i molt més. Els educadors en les escoles i els professionals a les empreses ho saben perquè ho viuen cada dia i molts senten la necessitat de donar resposta i la donen. Els científics, perquè ho demostren i perquè seguiran aportant evidències que faran insuportable no donar una resposta contundent. I els governants perquè els ho han explicat i esperen que la pressió ho converteixi en la prioritat.
Hi ha educadors, professionals i polítics compromesos en què nens i joves puguin construir el seu espai de trobada i convivència, reconeixent-los la seva capacitat d’evolució responsable.
Però també hi ha por a perdre el que silenciosament anem perdent, en l’inútil intent de conservar unes certeses que ja s’han esfumat, i manca de gratitud pel que s’ha viscut i de valentia per obrir noves maneres de fer i de sentir.
Massa silencis i actituds impedeixen i alenteixen les respostes necessàries per no involucionar.
Volem i necessitem construir un futur que ens permeti poder sentir la dignitat de ser humans.