Quants nens he tatuat en la meva vida!, va ser la impactant exclamació espontània d’una educadora en escoltar les explicacions sobre la capacitat d’influir que tenim a les altres persones amb les nostres narracions.
Què veiem quan mirem? Quina mirada predominant fem servir per valorar les altres persones?
Podem mirar el que falta o valorar el que es té, centrar-nos en l’error i la falta o reconèixer que s’ha fet i la capacitat de fer.
¿Com podem veure l’alegria d’un nen o nena des de la nostra tristesa? ¿Com podem potenciar les seves fortaleses des del nostre sentiment de falta?
Actuem segons el que sentim, si entrem a l’escola tristos, parlarem des de la tristesa, si tenim cansament o alegria, farem classes pesades o alegres, i així també ens passa a casa, a la feina i amb les amistats.
Les relacions parteixen de reconèixer l’altre des de la seva singularitat en totes les seves expressions cognitives, emocionals i relacionals.
Legitimar la singularitat és condició necessària perquè les nenes, nens i joves legitimin als pares i educadors perquè sentin que els poden acompanyar en el seu camí d’aprenentatge i socialització, sense haver de deixar de ser i fer.
Som el que hem incorporat com a propi, de totes les històries que hem sentit sobre nosaltres.
La nostra narració subjectiva del nen, nena o jove, és el resultat de la nostra pròpia història, del que considerem bo o dolent, acceptable o inacceptable segons les experiències viscudes i el que prèviament de nosaltres han narrat altres persones.
Les nostres avaluacions i descripcions dels nostres fills o alumnes, no els defineixen, però condicionaran la seva manera de relacionar-se amb nosaltres, amb els altres, en l’ara i en un futur.
Evitem el domini d’un únic relat sobre que és un bon nen o nena, un bon o mal estudiant, determinat per uns nivells de coneixements i comportaments, fruit d’un disseny curricular o d’un estereotip social heretat, allunyat d’interessos i formes de conviure dels que han de aconseguir-ho.
Construïm la relació mirant i veient tota les seves potencialitats i fortaleses, reconeguem la seva singularitat, acceptem i treballem junts perquè puguin construir el seu propi relat, des de la seguretat i la sensació que a casa ia l’escola, va poder ser.
Deixem de tatuar vides.